Preses de pèl

Estic en aquella edat de la vida en què el reflex del mirall no és el meu, sinó a voltes el de la mare i, a voltes, el de la iaia Maria. Em cauen les coses i em lamento dient “que baix que està el terra!”; si duc a coll un infant, dic que porto “un sac de patates”, i explico els alumnes com era la Montcada que ells mai van conèixer de l’estil “abans tot això eren camps” (descampats, en aquest cas). Però, en període electoral, en qui em converteixo és en mon pare. Ell, que rondinava al televisor o l’aparell de ràdio en cada debat de l’estat de la nació i defugia la hipocresia. “Que ningú em mostri, un cop mort, més afecte del que em va demostrar en vida”, va deixar dit, com a últimes paraules i vam deixar apuntat al seu llibre de condolences.

La hipocresia en majúscules de la campanya electoral d’enguany és abusiva; no som capaços de digerir-ne tanta. En tots els àmbits: en el català i, per descomptat, a això ja ens tenen ben acostumats, en l’espanyol. Amb falsos debats com ara les ocupacions a Barcelona i promeses que són evidents aixecades de camisa i fan riure per absurdes. “Que es pensen que som ximples?” Ho deia mon pare fa 12, 20, 30 anys i ho dic jo ara. Però amb queixes i laments no anirem enlloc. Que no ens hi tornarem, si ens prenen el pèl?