Patrocini cultural a qualsevol preu?

Fa uns dies el cantant i músic d’Els Pets Lluís Gavaldà denunciava al programa El Col·lapse, de TV3, que l’estiu passat el Festival Cap Roig va intentar censurar el grup per la cançó Atracament a la caixa. Segons Gavaldà, després del concert, que havia venut totes les entrades, es van trobar el vestidor buit, sense el càtering ni les begudes, perquè l’organització s’ho havia endut tot, en protesta per haver cantat la cançó, burlant-se d’un dels patrocinadors del festival. També augurava que no tocarien en més festivals organitzats per la mateixa productora, i afegia que durant 40 anys de carrera han criticat la monarquia, l’Església o els militars, i no els ha passat res. Sense entrar a qüestionar com va anar o deixar d’anar tot plegat, la situació em fa pensar una vegada més en allò de si realment sempre qui paga mana, i en aquest cas, si en la cultura també s’hi val? Totes sabem fins on arriben les administracions a l’hora de finançar la cultura, i que acaba depenent dels governs la manera com es distribueixen els pressupostos. En molts casos resulten imprescindibles els patrocinadors per poder tirar endavant projectes culturals, sigui en la modalitat de patrocini que sigui. Ara bé, com es fa per garantir un equilibri entre aquest suport i la preservació de la independència artística i la llibertat creativa? Com pot, la cultura, mantenir la seva integritat i els seus valors i a la vegada assegurar-se la supervivència a través d’ajudes externes? Malauradament, qui es pot permetre patrocinar grans esdeveniments o projectes culturals d’envergadura són també grans multinacionals a les quals no sempre els importa el sector, i menys encara preservar-ne l’essència. Em ve ara al cap el debat que temps enrere va generar l’entrada d’una cervesera com a patrocinadora de La Patum, amb tot el que això implicava, i em venen al cap molts esdeveniments en què de portes enfora només hi veiem el logotip i que de portes endins condicionen molt més del que imaginem. Legítim o no, que qui pagui decideixi a canvi de què? Sabem prou bé que també els principals mitjans de comunicació, generadors de l’opinió pública, estan en mans dels interessos de qui els finança. Parafrasejant els de Constantí amb el seu Atracament a la caixa, potser només ens queda pujar al cotxe i evitar que ens “cobrin comissions al deu per cent”.