La festa de la democràcia?

A finals de set­mana vaig escol­tar a la ràdio que algú par­lava del dia d’avui com el dia de la gran festa de la democràcia, i vaig pen­sar que així hau­ria de ser perquè és el moment que ciu­ta­da­nes i ciu­ta­dans esco­llim qui ens haurà de repre­sen­tar als nos­tres pobles i ciu­tats durant qua­tre anys. Però tot seguit em va venir al cap un dels eslògans més popu­lars del Maig del 68, ara fa jus­ta­ment cin­quanta-cinc anys: Élec­tion, piège à con! Elec­ci­ons, trampa per a idi­o­tes! He de dir que en aquells anys, quan el lle­gia, m’indig­nava, perquè jo no vivia a França, vivia en un país, l’Estat espa­nyol, on dema­nar el dret de vot era un delicte. Com podia ser que un movi­ment revo­lu­ci­o­nari insultés la democràcia? No ho ente­nia perquè nosal­tres, ja des dels ins­ti­tuts de bat­xi­lle­rat, ens jugàvem la pell per a rei­vin­di­car-la. L’Estat espa­nyol del 68 i el del 2023 no és el mateix perquè ara, com a mínim, podem votar, o no fer-ho, com una opció política més, tot i que el que acabo d’escriure ho hau­ria de mati­sar perquè no sem­pre sens per­met votar, i quan mal­grat tot ho fem, no sola­ment no es res­pecta el resul­tat sinó que uns quants milers de per­so­nes en paguen les con­seqüències amb una extra­or­dinària duresa.

Quan aques­tes dar­re­res set­ma­nes seguia la polèmica sobre si votar o no votar per a cas­ti­gar una classe política ama­rada per la medi­o­cri­tat i la cur­tesa de mides, i soc pru­dent quan evito la paraula traïció, pen­sava que aquest arti­cle l’escriu­ria argu­men­tant que les elec­ci­ons locals no són el moment per a aquest tipus de dis­cus­si­ons, que el vot, prin­ci­pal­ment a pobles i ciu­tats peti­tes i mit­ja­nes, no depèn del par­tit sinó de la per­sona que es pre­senta i de la seva capa­ci­tat per a seduir els votants amb el seu pro­jecte i la seva capa­ci­tat ges­tora. Però vista la cam­pa­nya, sento la neces­si­tat de refle­xi­o­nar breu­ment sobre el que s’ha dit i el que no s’ha dit.

He de con­fes­sar que m’ha sob­tat molt que mal­grat el paper impor­tantíssim d’alcal­des­ses i alcal­des durant el procés, la inde­pendència, que en les dar­rers autonòmiques va votar més del 50% d’elec­tors, en aquesta cam­pa­nya hagi que­dat, pràcti­ca­ment, al marge del debat, prin­ci­pal­ment a Bar­ce­lona, que em sem­blava que ja era hora que escollís si vol ser una sucur­sal, o la nau capi­tana d’un país lliure.

En gene­ral, i espe­ci­al­ment a Bar­ce­lona, la cam­pa­nya m’ha sem­blat d’una pobresa d’idees pre­o­cu­pant en un país que somia ser cap­da­van­ter de la moder­ni­tat i que cobeja som­nis de lli­ber­tat. No he tro­bat cap, abso­lu­ta­ment cap, idea inno­va­dora. Al marge d’uns pro­gra­mes medi­o­cres, els debats s’han reduït a fer por, la por que gua­nyi l’altre. Parlo de Bar­ce­lona, però el dar­rer cap de set­mana vaig fer un vol pel ter­ri­tori i els eslògans pen­jats pels car­rers em van sem­blar d’un avor­ri­ment insu­pe­ra­ble. Durant tota la cam­pa­nya he tin­gut la sen­sació, ja em dis­cul­pa­ran, de visi­o­nar un pro­grama tipus Super­vi­vi­en­tes o El Gran Her­mano, on una colla de per­so­nes tenen com a únic objec­tiu llui­tar entre ells per inten­tar gua­nyar sense que els importi gens ni mica men­tir, sem­blar el que no són o avançar a base de fer la tra­veta. Llàstima que en aquest cas no se’ls vagi eli­mi­nant sobre la marxa. No recordo on vaig lle­gir que la majo­ria de mítings esta­ven buits, fins i tot els de les pri­me­res figu­res. No m’estra­nya. Jo mateixa he hagut de fer un gran esforç per seguir els debats, i cada vegada que ho feia aca­bava més indig­nada per la seva bui­dor i més avor­rida per la seva futi­lesa.

I no s’ha aca­bat. A par­tir d’avui, encara ens queda viure el pit­jor, els pac­tes, el moment en què totes les pro­me­ses i tots els prin­ci­pis cauen al pou de l’oblit. Espero equi­vo­car-me i que el que avui faci no em requi durant qua­tre anys. En tot cas, no obli­dem que els qui esco­llim els nos­tres repre­sen­tants som nosal­tres, i tot i que el nos­tre sis­tema elec­to­ral ens impe­deixi pas­sar comp­tes men­tre gover­nen, sovint, en unes elec­ci­ons o unes altres, els podem dema­nar res­pon­sa­bi­li­tats i no tor­nar-los a votar.

Per tot el que acabo de dir, i tement el pit­jor de cara als pac­tes dels pro­pers dies, perquè de coses estra­nyes ja n’hem vist, i mol­tes, em sap greu escriure que l’eslògan del 68 ara l’entenc i podria ser més actual que mai. Una llàstima, o una opor­tu­ni­tat per a inten­tar tro­bar nous camins i noves veus en una democràcia de veri­tat, on els vots siguin res­pec­tats i els nos­tres repre­sen­tants ho siguin real­ment. No hem de tenir por en repen­sar idees i ins­ti­tu­ci­ons cadu­ques i agòniques. Només fent-ho, arri­ba­rem a Ítaca.