Tribuna
El temps de les cireres
Un amic de gran dedicació als temes solidaris m’explicava el fet d’acompanyar nens saharians que venien a fer estades a Catalunya i veure com els sorprenia que als carrers hi hagués fonts on, prement un botó, sortia aigua. I fa uns dies Antoni Bassas comentava com aquesta mateixa canalla, després de cada àpat agafaven el got i tornaven a abocar a la gerra l’aigua que hi quedava. Durant la sequera del 2008, el desaparegut activista gironí Joan Ribas constatava que un veí seu, alemany, tenia una galleda al costat de la dutxa per vessar-hi l’aigua mentre no sortia calenta i utilitzar-la després per regar el jardí. Tres casos que glossen el valor del líquid element.
Ara, la galleda s’ha popularitzat al costat de moltes dutxes, com a complement d’aixetes que tampoc no ragen amb la generositat que ho feien abans. Es comença a estimar l’aigua com un bé preuat, i la imatge d’un entorn erm plasma un més que necessari crit d’alerta del que pot esdevenir –si no ho és ja– el gran problema de la nostra societat mediterrània. Esglaiats, mirem el cel i desitgem el benefici de la pluja. Els embassaments estan buits, el camp és sec, l’aigua de boca no arriba a algunes poblacions i el canvi climàtic presenta les credencials de futur.
La terra eixuta esdevé un gran problema i les possibles tempestes no n’auguren la solució, malgrat que els darrers dies les pluges han estat saludades com a precioses aigües de maig. Cal tornar a recórrer als déus, i es recorda la invocació de l’amic Cesc Baltasar, quan era conseller de Medi Ambient, el 14 de març del 2008, aprofitant el funeral de l’abat Cassià Maria Just, dirigint-se a la marededéu de Montserrat: “Saps que soc agnòstic, però si pots fer-hi alguna cosa, fes-la.” Curiosament, al cap de pocs dies va arribar un abundós període de pluges.
Quan s’invoca els beneficis del cel és que es va de mal borràs, i ara s’ha entrat a una espiral de pregàries, misses i processons. Hi ha parròquies que han tret a passejar els sants, fins a organitzar romeries extraordinàries, i inclús el bisbe de Solsona, Francesc Conesa, no ha dubtat a peregrinar pel Berguedà demanant el do de la pluja. A Peralada, a l’Empordà, i Cabra del Camp fins han tret en processó el Sant Crist gros, que feia una centena d’anys que no passejaven. I al meu poble metropolità, on sempre hem sigut estranys i diferents, quan aquests dies celebrem la festa major de primavera, s’han portat en processó (programa oficial) ous al convent de les monges clarisses per demanar que durant els dies festius no plogui, en una desconcertant contraprogramació.
Permeteu-me tornar a referir-me al meu poble, que sempre és una caixa de sorpreses –potser ho podreu comprovar demà, quan s’acabi l’escrutini electoral– i on les autoritats polítiques i els moviments socials demanen que ens conscienciem de la manca d’aigua mentre al seu barri rural, Canyet, se’n malbaraten 180.000 litres diaris –2 litres per segon– des de l’any 2005 per la fuita produïda a la canonada que abasteix l’àrea metropolitana barcelonina. Incomprensiblement, durant divuit anys els polítics i els tècnics observen l’aiguat i diuen que cal solucionar-ho, però ningú es mulla les mans. Enfangats fins al coll i amb desconeguda capacitat de gestió, ara apunten a mitja veu que faran un bon projecte i habilitaran una inversió de 36 milions per aconseguir que el 2025 s’hagin acabat les fuites. Mentrestant, aigua va!
Terra eixuta. A La República de la setmana passada, Pere Bosch publicava un magnífic dossier sobre les conseqüències de la sequera al camp català, amb pèrdues milionàries. Els embassaments ensenyen les entranyes i el canal d’Urgell a finals d’abril ha tancat les comportes del traç principal. Talment, una qüestió emblemàtica quan la gran obra hidràulica ha funcionat sense interrupció durant més de 160 anys, proveint 120.000 persones i 70.000 hectàrees agrícoles. Un minse cabal d’aigua només serveix per regar mínimament els arbres i evitar que es morin, sabent que es perdrà la major part de les collites d’enguany i potser del vinent. Al mig de la tragèdia, escriu Bosch, “els pagesos no saben amb quina aigua podran comptar i viuen pendents del cel”.
Ha arribat el temps de les cireres, un dels fruits vermells més preuats i gustosos. Enguany la sequera les condemna a ser menys abundoses, més petites i molt més cares, però no tot són males notícies: també seran més dolces. El bo i el dolent ofereixen la doble cara però, com diu el poema Jean Baptista Clément, emblemàtic per a l’esquerra històrica, quan cantarem el temps de les cireres, serà un dia de festa. Petites però molt dolces.