Dolça condemna

La literatura i jo som una sola cosa. Tinc una comprensió instintiva de l’estructura de la narració. Honesta i agosarada, visc una curiositat infinita —i sovint decebedora— per la realitat que m’envolta. Escric perquè no sabria fer res més. Escric perquè sé llegir, perquè tinc sentit crític i perquè necessito trobar la bellesa a tot arreu. La literatura és la meva passió i la meva salvació, però també la meva condemna. És qüestió d’actitud. D’adolescent vaig llegir Lolita de Nabokov i vaig voler ser Lolita. Amb els anys he volgut ser Nabokov, perquè vaig ser conscient que la Lolita ja la portava incorporada de sèrie. A l’edat que tinc no estic per gaires collonades. Detesto la mediocritat i l’extermino a les meves novel·les. Estimo l’amor i el poetitzo així que surto de casa. Valoro la humanitat i la busco sota les pedres o a la mirada neta d’un gos. Literatura i jo som una sola cosa. No puc viure lluny dels llibres que m’han fet de pulmó o que m’han perfeccionat en l’art de l’escriptura. No seria la mateixa persona sense haver llegit i traduït Anaïs Nin. La meva feina és mental, silenciosa i solitària. Per això necessito anar a bars per socialitzar i conèixer el món real que crepita més enllà de les quatre parets del meu menjador. Si al bar hi sona rock i tot déu parla, millor. No m’agrada arrossegar el mirall al llarg del camí. Prefereixo viure amb intensitat en la mesura que puc: llavors la literatura emergeix tota sola, com la Venus de Botticelli o el Viatger davant un mar de boira de Friedrich. Literatura i jo som una sola cosa.