La revolució ja és aquí
Sabeu què us dic? Ho tinc clar: anem cap al matriarcat. Estem vivint una revolució importantíssima i ràpida. Les dones ocupen el poder i segurament deu ser per bé. Si més no, està tan bé com quan els homes manaven o creien manar. El procés social és lent, però segurament més ràpid que molts d’altres canvis que ha viscut la humanitat. Una revolució cruenta, ben cert. Penseu en els centenars de milers de dones que han mort en aquesta lluita. Només heu de llegir els diaris. En diuen violència de gènere, violència masclista, violència domèstica. El nom no fa la cosa, encara que les revolucionàries també lluiten en el camp de les paraules, del llenguatge. A finals del seixanta, començaments dels setanta del segle passat, en Quim Jubert, neuròleg i amic, ens explicava com la invenció de la píndola anticonceptiva ho capgiraria tot. Mireu, deia, durant milers d’anys els homes van viure en un matriarcat, perquè la dona era la que portava fills –i, per tant, riquesa i futur– a la família. En algun moment es va fer una lenta revolució: l’home, el mascle, va entendre que sense la seva intervenció no hi havia fills. Amb aquest poder, a poc a poc, va capgirar la situació i va néixer el patriarcat, que encara es resisteix a rendir-se. Fins a la píndola. Amb la píndola la dona tornava a tenir la paella dels fills pel mànec. A Occident, és clar. Perquè, amic lector, hi ha una bona part del nostre món on impera amb molta força aquell patriarcat, i no sembla pas que les coses s’encaminin al canvi. Hi ha barreres difícils de saltar: socials, tradicionals, religioses, econòmiques, familiars... que poden frenar les tendències revolucionàries. Llavors, anem a un món dividit en dues grans esferes, la regida pel nou matriarcat i la dirigida pel vell patriarcat? Hi haurà una mena de teló d’acer entre les dues cultures? Tornarem als dos blocs com en temps del comunisme i el capitalisme? I, si fos així, què comportaria aquesta divisió humana? Jo no soc en Quim Jubert. He de confessar humilment que no en tinc ni idea. Però m’espanta. En canvi, sí que crec poder avançar, només per l’experiència que donen els anys, que no serà possible allò que tant proclamem uns i altres: la igualtat de gèneres. Som com son. Sempre hi haurà qui mana el ramat. De fet som un gran ramat que demana models a seguir i ordres per obeir.
