La figura del món

“Tot ornament amaga allò que adorna.” Nietzsche valorant el paper curatiu de la filologia davant la malaltia de la cultura. El llenguatge entès com a retòrica o gran estil pot ser una màscara que distreu. Ens ho fa notar el grandíssim escriptor mexicà Juan Villoro, que aquesta setmana ha presentat a Barcelona La figura del mundo, el llibre que ha escrit sobre el seu pare, el filòsof Luis Villoro: un català exiliat, que a més de la seva passió pel Barça, li va transmetre aquest neguit pel pensament crític, i per la defensa de l’alliberament, l’emancipació i la igualtat. Un recorregut que el va dur de l’acadèmia, a defensar la causa dels primers pobles de Mèxic i de l’EZNL del sotscomandant Marcos a Chiapas. Juan Villoro explica que hi va haver un moment en què el seu pare, que era un amant desordenat però intens dels llibres, va decidir deslliurar-se de la seva biblioteca, i que abans de deixar anar llast, va donar opció als seus quatre fills que es quedessin alguns toms de record. Juan va triar un exemplar, minuciosament subratllat, de La pesta d’Albert Camus. Diu que en la disputa Camus-Sartre (que tan bé explica l’apreciat Antoni Gelonch al seu llibre sobre aquest enfrontament) el seu pare era més de Sartre, i ell, de Camus per allò d’anar en contra. Tot i que revisant el que havia marcat en llapis, també va veure com el seu pare admirava algú a qui titllava d’individualista, però amb qui compartia les seves conviccions comunitàries. Per cert, parlat de Camus, quina bona feina d’edició que ha fet Raig Verd, amb l’Anna Casassas, recuperant títols com L’home revoltat, La caiguda o El primer home, el manuscrit que Camus duia al cotxe quan va morir en accident el 4 de gener del 1960. Una novel·la amb trets autobiogràfics, que arrenca amb la recerca del pare, i que és un crit “dels que no tenen un lloc a la història”. Justament Luis Villoro va passar de l’acadèmia a la història, quan assessorava els zapatistes en els Acords de San Andrés Larráinzar del 1996. Mirant de fer un lloc als oblidats.