A la tres
Vinícius Luther King
“Benvingut el debat sobre el racisme, però no sembla que un àmbit tan irreflexiu com és el del futbol sigui el més idoni per liderar-lo, com, de fet, ja s’està veient
Han fet falta quatre insults d’un grup de cafres a un jugador de futbol per descobrir que l’Estat espanyol té un problema amb el racisme. Benvinguts al país on Vox és la quarta força en escons al Congrés, però, dit això, endavant amb qualsevol excusa que serveixi per entomar el debat. El mal és que el futbol potser no és l’escenari més propici per auscultar-lo. Perquè si parlem de racisme, i per extensió de totes les formes de discriminació, el que cal és serenor i raciocini, però també contundència i valentia argumental. Dit a l’inrevés, l’últim que fa falta aquí és un debat de claques. I no ha calgut ni que passés una setmana de l’afer Vinícius per constatar que el hooliganisme amb que s’està entomant la qüestió ho ha fet descarrilar tot només començar. I així estem, enmig d’una mena de croada hiperventilada contra el racisme, però purament retòrica, que està regalant episodis delirants. Com sentir, per exemple, un dels periodistes de capçalera de l’extrema dreta hispànica comparant, literalment, el jugador del Madrid amb Rosa Parks –el següent ja serà fer-ho amb Luther King– o veure com el Santiago Bernabéu clamava per la tolerància només dues setmanes després que a Pep Guardiola li bramessin allò de “por Chueca se te ve”. És a dir, homofòbia de la més pura, i dura. És clar que a la barricada del davant, la mateixa on s’arrengleren els del “Guti, Guti, maricón”, tampoc s’han quedat curts a l’hora de tocar campanes, pregonant que si a Vinícius li criden “mico” és perquè li agrada provocar. Com a argument, només és comparable a aquell de “quina desgràcia això d’aquesta noia però, és clar, com que anava amb una faldilla tan curta…”. Enmig, però, de tanta frivolitat hi ha hagut el petit gest de Moutcar Diakhaby, jugador negre del València que es va negar a posar-se darrere d’una de tantes pancartes que s’han desplegat aquests dies per alimentar, sobretot, l’autocomplaença. Perquè contra la intolerància no valen mitges tintes. I enfront de la hipocresia social, ja comença a ser hora que tampoc.
