L’Arcàdia del pensament

Al debat que vaig anar, un sol candidat va citar un assagista per afermar les seves conviccions. Va escollir una idea senzilla de Nuccio Ordine, allò que la cultura és necessària perquè és inútil, perquè no aspira al profit, però alguna cosa delicada va aletejar damunt la sala, un pensament, una frase construïda, una amplitud d’horitzons, tot el contrari dels eslògans de campanya i les seves invocacions a avançar, a canviar, a somriure, a guanyar, ara sí, ara va de debò, ara vaig a fer un encàrrec i torno. Són missatges que avui penjaran esquinçats i torts com les pancartes que els sostenen, substituïts per llocs comuns sobre allò que se suposa que vol el poble i l’autoritat que Nostro Senyor atorga als seus representants electes. Les expressions d’eufòria, la nit electoral, no les entenc. És com si celebressin haver-nos enredat, perquè ben mirat què oferien? Aquells lemes de per riure, plagiats d’un manual d’autoajuda. Tan poc que costa accedir a qualsevol dels llibres que edita Arcàdia, que confia que al poble, aquesta abstracció lírica, hi ha vida intel·ligent, i publica, perquè entenguem millor la vida en comunitat, La filosofia de la cura, de Boris Groys, que raona sobre la idea de salut com una moral pública; o l’estudi de Fina Birulés sobre Hannah Arendt, que defensava que som algú, i no alguna cosa; o Habitar la terra, de Bruno Latour, que para atenció als peus, on hi ha les pedres que ens fan mal, o La societat decent, d’Avishai Margalit, que arrenca amb una declaració que no he vist a cap pancarta: “Una societat decent és aquella que té unes institucions que no humilien la població.”