Conjur per a dues amigues

Dissabte a la tarda, quan més ho necessitava, es va trobar amb Rosa Luxemburg al carrer: “Qui no es mou no sent les cadenes”, la cèlebre frase pintada en una paret de la ciutat on passejava amb els ànims una mica baixos. De seguida m’ho envia i diu: “És un senyal, tot sortirà bé.” Esperem-ho, penso, i la distrec ponderant la figura de la revolucionària alemanya i el seu feminisme proletari. Ella, que no arriba als 30, ja fa uns anys que s’ha mogut, ha posat el destí a les seves mans i sap que qui tasta la llibertat no retrocedeix, però ara està preocupada per la seva amiga, a qui coneix des de P3, i s’enfronta a una disjuntiva que de forma inapel·lable marcarà el seu futur: o es manté quieta, fa cas als pares i torna al país on se la van endur el 2016 o es mou també i, aprofitant un viatge de la família a Catalunya, s’hi queda i abjura d’allò que tenen previst per a ella: la docilitat d’una suposada bona musulmana a punt de ser casada amb un cosí. Vostès diran: quina mena de dilema és aquest? No hi ha color, ni punt de comparació, i és veritat i encara més perquè disposa d’avantatges a l’hora de decidir-se: el suport incondicional de l’amiga, voluntària de l’associació Valentes i Acompanyades, i el fet de comptar amb una excel·lent formació en un sector de forta demanda que li permetrà trobar feina i independitzar-se econòmicament. Però en pagarà un preu emocional no pas menor: la ruptura amb els pares. Esperem que sí, que tot sortirà bé, i avui escric a mode d’improvisat conjur perquè el coratge sostingui la seva voluntat de trencar amb l’horror d’una existència captiva, i també a mode de reconeixement a l’audaç companya que l’empeny i a totes les valentes que estan aconseguint deslliurar-se d’un matrimoni forçat.