Cura d’humilitat

Escric aquest article diumenge, sense tenir ni idea dels resultats electorals. L’última cosa que sé és que la participació, a les sis de la tarda, havia baixat a Catalunya d’un 6,5% respecte de quatre anys enrere en aquesta mateixa hora. Podria esperar una mica més, mirar si alguna vella amistat periodística em pot filtrar el titular d’alguna enquesta, o bé esperar una mica més i veure els gràfics dels primers recomptes i les veus dels primers tertulians donant explicacions sobre l’abstenció per aquí i l’abstenció per allà i que si això i allò. Això castigaria una mica més els nervis dels soferts companys del diari que han de col·locar, corregir i tancar aquesta columna cada quinze dies i que ja estan massa acostumats que els l’enviï sempre a última hora. Però em sembla que no cal. L’interès de les campanyes se centra sempre en qui guanyarà tal alcaldia i qui podrà fer tal pacte o tal altre. Però jo crec que el veritable interès és qui perd la batllia i qui ha de tornar a la vida privada després que els votants expulsin el seu partit del poder.

Una cura d’humilitat. El tòpic diu que el dia de les eleccions és la festa de la democràcia, però crec que la veritable festa de la democràcia és la puntada al cul que es produeix a la fi del recompte del vespre o els dies posteriors, i que posa fi a les expectatives d’alguns de retenir la confiança de la gent malgrat haver-se dedicat a fer exactament el contrari del que havien promès, o posa fi a les expectatives dels altres d’aconseguir el poder gràcies a una barreja de retòrica calculada i promeses que no gosen complir. Una cura d’humilitat com una casa de pagès també per a tants càrrecs petits i mitjans que durant quatre anys actuen amb prepotència, oblidant que l’objectiu és fer un servei públic i no servir-se’n, i que sovint ignoren que, tard o d’hora, la gent té l’oportunitat d’enviar-los cap a casa. Una cura que cou, però que sempre és saludable.