Tribuna
I, de sobte, es feu la llum...
“Em sobta descobrir que la parròquia encara creu en encanteris. Que, consumits els fòssils, desestimades les nuclears i crucificades les alternatives, hom encara creu que la llum ve del cel
“Viure contamina. I la realitat és que som un hoste indesitjable i descontrolat en un univers finit. Un hoste que creix imparablement i devora
Sempre m’ha semblat màgic el fet que, immediatament després de prémer un interruptor, de sobte, les ombres fugin esperitades i, amagant-se als racons més recòndits de l’habitació, deixin pas a la claror.
Un encanteri que ens allunya de les tenebres i que a mi, personalment, em porta de cap a les cavernes i a la sensació d’incredulitat que devia acompanyar els nostres ancestres, en veure no només l’escalfor sinó també la llum que es desprenia d’aquell foc, casual al principi, après al final i heretat fins als nostres dies. El seu interruptor era una petita i poderosa guspira que apareixia en fregar una pedra i, amb ella, la foscor i els esperits malignes que vivien emparats en les ombres es dissolien.
Durant els anys de la meva infantesa, el pare, electricista, jugava amb mi fent-me creure que, amb un sol gest de la seva mà –sempre tenyida de negre i clivellada de durícies–, la llum es feia. Ara, ja gran i davant la seva absència, he descobert que, de fet, la llum es feia per a mi només de veure’l, però això ja és una altra història.
Es podria pensar que jo era, llavors, una ingènua. La llum ho envaïa tot i aquest fet màgic se succeïa, dia rere dia, a l’hora foscant. No us puc dir que, amb el pas dels anys, hagi entès gaire el procés lumínic –que Edison em perdoni–, però com a mínim he comprès que, de màgic, el procés no en té res.
El que em sobta és descobrir que la parròquia encara hi creu, en encanteris. Que, consumits els fòssils, desestimades les nuclears i crucificades les alternatives, hom encara creu que la llum ens ve del cel, fet que és ben cert, excepte quan la Terra –que els seus motius tindrà– li dona l’esquena a l’astre rei i ens submergeix en les tenebres. Però no només consideren obra d’un abracadabra ancestral el resplendor d’una bombeta, sinó que, fins i tot, imaginen que rentadores, assecadores, rentavaixelles, aires condicionats i altres ginys moderns funcionen per art de màgia.
I estic d’acord que no em ve de gust passejar-me per una Castella marina farcida de molins. Reconec que em vestiria de Quixot, cavalcant un cavall magre, per salvaguardar la badia més bella del món de l’atac dels gegants que s’amaguen rere la seva construcció. Amb prou feines escoltaria els consells conciliadors d’un rabassut escuder, entestat a convèncer-me de la seva innocuïtat...
El que és evident és que viure contamina. I la realitat és que som un hoste indesitjable i descontrolat en un univers finit. Un hoste que creix imparablement i devora. Un hoste que destrueix i aniquila. Un hoste que consumeix més del que l’hostatger pot produir.
I davant d’aquesta panoràmica real i aclaparadora, que automàticament ens situa en una data de caducitat no gaire llunyana, em venen al cap les imatges d’un experiment que em va impactar especialment, anys enrere. L’univers 25 de Calhoun o el malson d’aquells vuit pobres ratolins que se les prometien tan felices en un univers controlat de 6,5 metres quadrats, salvaguardat d’amenaces externes, sense depredadors i amb Gruyère a tort i a dret, fins que el nombre de ratolins al receptacle va créixer fins a una xifra crítica i el seu univers va col·lapsar.
I és que, si bé la revolució industrial va suposar una millora de les condicions de vida dels habitants del nostre mal anomenat primer món –eliminant parcialment els predadors d’aquell moment, com eren la gana, l’escassetat i la malaltia–, el creixement exponencial de la població, afavorit per aquestes noves condicions de vida, ens aboca indiscutiblement a la destrucció. I ja em sap greu exposar d’una forma tan aparentment fútil aquesta distopia apocalíptica a la qual ens veig abocats i contra la qual lluito fermament i inútil. Però, de debò, creieu-me si us dic que només ens salvarà de la destrucció, del col·lapse, un retorn a un passat impossible que ens conciliï amb el nostre entorn.
No ens salvarà la solar, no ens salvarà l’eòlica...
Recordeu, a la pandèmia, quan els humans romaníem tancats a casa? Recordeu els ocells com envaïen els arbres de les ciutats i les plantes creixien a les voreres, i el silenci regnava als carrers? Els nivells de CO2 baixaven, les boires a les ciutats es dissolien, l’aigua dels rius corria clara... La Terra, en definitiva, revivia.
Som un hoste sorollós i indesitjable que s’ha instal·lat en una bonica casa aliena. Un hoste que no respecta l’hostatger i que, abusant de la seva amabilitat, confiança i acollida, deixa la roba bruta a qualsevol lloc, espolia la nevera, trepitja les plantes del jardí i, mal educat i fatxenda, envaeix els espais sagrats de l’amfitrió, fins al punt de la destrucció. Si fóssiu aquest amfitrió traït, què faríeu, vosaltres, en el seu cas? Jo, personalment i sense cap mena de dubte, fotria l’hoste escales avall. I, un cop al carrer, passaria la balda per garantir que, a casa meva, no hi entra mai més.
Paraula de gironina.