La maleta de la tia
Tenia una tia àvia que va viure quasi un segle (Garrigàs, 1898 - Pau, França, 1997). Va fer els estudis de mestra a Girona passant pel forat dels gats: acompanyada d’una maleta, va viure a casa d’uns parents, els Santaló de la plaça de Sant Pere, on ella i una seva cosina dormien en un llit de matrimoni. A l’hivern passaven tanta fred que, des de dins del catre, es posaven dues cadires horitzontals entravessades a sobre ambdues per abrigar-se –el pes de les andròmines, deia, afavoria la il·lusió. Alumna destacada de les llegendàries germanes Úriz, ja mestra i amb la maleta, va ensenyar en alguns pobles fins que pel seu prestigi va ser reclamada a Barcelona durant la República. Austera sempre, la família recordava que al seu pis de lloguer no hi havia llits: dormien en somiers que s’aguantaven amb potes o amb caixes a sota que els sostenien. Ve la Guerra, el marit (Hilari Arlandis, fundador del PSUC) mor en un bombardeig a Figueres i ella, filla i maleta, van a parar a la Unió Soviètica. La diguem-ne severitat de la tia quant al consum, ara per força –Guerra Mundial–, va acompanyar-la: amb temperatures de sota 30º, buscar llenya; o, amb una gana indescriptible, trobar-se amb un xai i, entre mitja dotzena d’inexperts, matar-lo en una performance que els estalvio... Al cap d’anys, amb filla i maleta, va voler instal·lar-se a França –tornar a casa, és clar, no podia– i va passar per París i per Pau, on fou professora a l’escola de mestres de la ciutat. Ja gran, amb el que guanyava més la pensió que va atorgar-li la Restauració Borbònica, va decidir comprar-se el que a França en diuen un F1. Un apartament d’una sola peça amb dues portes: la d’entrada i la del bany, amb la cuineta ubicada en un racó. La tia tenia l’estança disposada com una sala d’estar; per dormir, un llit turc –somier estret amb potes–, amb coixins contra la paret que de dies feia de sofà; estanteries amb llibres, i poca cosa més. La inefable maleta ara serviria per als nombrosos viatges que va poder permetre’s arreu del món, i per venir a Barcelona a visitar-me quan jo vaig viure-hi deu anys. Quant a aquesta maleta, des de la tardor vital, a vegades evocava que al llarg de la seva vida tot el que havia tingut cabia en l’atuell que l’havia acompanyat al llarg de la seva atzarosa existència.
