Espanya, la falangista i la irreformable

Que el PP més arrossegat al marge ultra de l’última dècada hagi fet un salt electoral com el que ha fet i que no hagi estat pels vasos comunicants amb Vox només es pot llegir d’una manera: l’Espanya sociològica continua sent majoritàriament molt de dretes, molt conservadora i molt impregnada dels postulats falangistes i autoritaris, tunejats en mode segle XXI. Passen anys, eleccions i governs i aquesta veritat continua immutada. Dit d’una altra manera, quan no concorren circumstàncies excepcionals, la dreta aporellista no té rival. El triomf del PSOE del 1982 va ser una resposta al 23-F i al temor de tornar als governs manu militari. La victòria de Zapatero no hauria existit sense la mentida d’Aznar sobre l’autoria d’ETA de l’11-M i l’arribada de Pedro Sánchez al poder via moció de censura no s’hauria produït mai sense Gürtel, la corrupció d’emepuntorajoy i el seu perfil de mòmia inoperant davant qualsevol repte. Per a tota la resta, dreta pura i dura, a vegades tintada de masclista, d’altres de xenòfoba, negacionista climàtica, reescriptora del segle XX (del bàndol vencedor, és clar), mai redistributiva i sempre classista, centralista, madrilenya i privatitzadora per complaure el gran poder econòmic. Tot, amanit amb el disc ratllat de la unitat de la seva pàtria.

Pedro Sánchez no és el pitjor gestor de la història espanyola. Sap fer de triler i amagar la boleta, intueix quan els rivals estan distrets per avançar-los per la dreta. Si no fos així, no hauria aguantat en un govern amb comunistes, etarres i colpistes –no ens enganyem, aquest és l’ayusisme que remou voluntats i aixeca vots a l’Espanya irreformable. Però aquesta última pirueta del 23-J és fiar-ho tot a marcar un gol des del mig del camp. Ve una tempesta neofatxa i descomplexada. La llàstima és que encara ens mullarà perquè l’octubre del 2017 ens va faltar entesa, valentia i alguna cosa més.