El sistema (immunitari)

En la dècada dels deu hi va haver dos moviments a Espanya que van fer una esmena a la totalitat del sistema. El moviment 15-M i l’11-S o independentista. Dos moviments que van sacsejar el règim del 1978 i que van provocar que el sistema generés uns anticossos com si fossin bacteris, virus o paràsits. El sistema immunitari espanyol va detectar elements estranys a la idea hegemònica d’Espanya i els ha volgut neutralitzar amb tota mena de recursos. Des dels polítics (vegi’s Ciutadans) fins als judicials, passant per l’anomenat quart poder, encara que en realitat tots tenen darrere el poder econòmic. Ja hi ha molta literatura sobre com s’ha combatut l’independentisme català (i sobre els errors i enganys, si volen, d’aquest moviment). I en la mateixa línia s’ha combatut el dimoni podemita, encara que es tallés la cua. Sotmès l’independentisme i moderada l’esquerra (ah, i sense terrorisme al País Basc), el que hem vist en aquestes eleccions municipals i autonòmiques és la determinació d’aquesta idea hegemònica d’Espanya de conjurar el perill d’una grip mal curada. Encarnada en la matraca diària a la immensa majoria de mitjans de comunicació amb seu al Madrid del poder, s’ha d’imposar una idea única. En les eleccions de diumenge, aquesta idea ha guanyat. En les eleccions del 23-J hi ha en joc això mateix. Si Espanya només pot ser blava o vermella. O si, a Espanya, hi cap també el que el mapa electoral s’entossudeix a reflectir a Catalunya i el País Basc, però no només aquí (llegiu Pacte del Botànic). Hi ha en joc l’Espanya que va haver d’acceptar Pedro Sánchez i per la qual li han fet la vida impossible al crit antidemocràtic de govern il·legítim. I la paradoxa és que, si no hi cap, creixerà encara amb més força. Sobretot perquè el xarop de Vox, sembla mentida que no ho sàpiguen (bé, sí que ho saben), genera els seus propis anticossos en l’altra idea d’Espanya.