Ciutadans se’n va, el mal ja està fet
L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Susanna Oliveira, Sara Muñoz, Irene Casellas, Anna Serrano, Xevi Masachs, Núria Astorch i Xavi Castillon
La renúncia de Ciutadans a presentar-se a les eleccions del 23-J anticipa el final d’aquest partit. Un desenllaç previsible que no es pot deslligar de la funció instrumental que va tenir en l’origen. Va néixer el 2006 a Catalunya reivindicant-se dipositari d’una modernitat progressista i no nacionalista, però es va haver d’inventar un conflicte lingüístic perquè li fessin cas. Mentre no va traspassar l’Ebre, el combat contra la immersió educativa i la presència del català en la vida pública el va sostenir a Catalunya, però quan va participar de la política estatal les dificultats per definir-se van ser una constant i l’han portat al descrèdit. Reivindicar-se liberals –fins i tot liberals progressistes– però argumentar i votar sovint com la dreta dura és d’una incoherència difícil de sostenir en el temps. Fragmentar el vot de la dreta espanyola en la dècada més corrupta del PP era relativament fàcil per a un partit que feia bandera de la lluita contra la corrupció, sobretot quan els vents mediàtics i de l’Íbex bufaven a favor, però quan el PP ha renovat cares i la ultradreta ha tingut sigles diferenciades, Ciutadans ha estat retratat com una mala còpia de l’original i ignorat com a opció de vot.
El daltabaix del partit taronja ha estat tan descomunal que també s’ha d’explicar per raons internes. Al Congrés dels Diputats, dels 57 de l’abril del 2019 (a 9 escons del PP) va caure als 10 en la repetició de final d’any causada perquè Albert Rivera va renunciar a ser ministre pensant-se que forçant uns nous comicis podria desbancar els populars. A Catalunya, Arrimadas va guanyar les eleccions del 2017 amb 34 diputats, aglutinant tot el vot espanyolista favorable al 155, però el 2021 va recular (6 diputats) més enrere d’allà on venia (25, el 2015). La bombolla de ‘fake news’ sobre la llengua, la divisió i l’enfrontament social a Catalunya s’ha punxat i, eliminats d’Espanya, només cal esperar les eleccions als parlaments europeu i català perquè aquest artefacte desaparegui de l’arena política. El seu llegat és nefast. El partit se’n va però les seves tesis i mentides es queden, ben assumides per la dreta rància, i el rastre de crispació, polarització i agror és imperdonable i costarà d’eliminar.