Graset i la noia rebel

Per a molts dels que aquests dies a les xarxes han fet punteria verbal contra la poeta i actriu Juana Dolores, aquest titular pot ser un bon resum de l’èpica entrevista que va protagonitzar en el Més 324 conduït per Xavier Graset. Èpica tant pel coratge d’una entrevistada que va fer el que no s’esperava que fes, com per la sàvia contenció de l’entrevistador, agafat en directe en una situació ben compromesa. Però, com tots els titulars, fa curt. No és pas imprescindible conèixer Juana Dolores, o haver-ne llegit els poemes, per poder opinar sobre aquest huracanat pas per TV3. Però sí que és imprescindible haver vist l’entrevista sencera, no pas només els talls que han circulat com la pólvora. És una entrevista per gaudir-la, que enforteix la fe en la joventut veient el discurs clar, agosarat i sense cotilles políticament correctes d’aquesta dona que sap escriure i sap llegir en veu alta el que escriu. Sobretot és captivadora la declamació final. I, en canvi, resulta carregosa i condescendent la valoració feta per algunes tertulianes i opinadores no gaire més grans que ella. Atacar l’aspecte o la vestimenta d’algú amb qui discrepes et retrata sense necessitat de rèplica i lamentar-se per les formes és propi dels qui prefereixen els aduladors a qui les canten clares. Només m’hi sobra allò de “puto viejo”. Però és que, a més, Juana Dolores va deixar caure bones reflexions. Més enllà de la frase “Hem de saltar-nos els controls per cagar-nos en tot” –que probablement hauria estat un eslògan seductor per a molts que diumenge es van quedar a casa i no van anar a votar– la poeta i actriu va reivindicar dues coses bàsiques. Primera: si tens el privilegi de participar en una tertúlia, i que al cim et paguin, que sigui per mullar-te, no pas per fer d’analista gris. Segona: els joves, que haurien de tenir preferència a l’hora d’opinar, queden sepultats pel tap generacional. I és aquest el clam amarg de la dona que no es mossegava la llengua: en els debats dels platós televisius no hi haurien de ser només benvinguts els que tenen carrera universitària i feina remunerada, sinó els joves que no es poden pagar l’educació superior i que només tenen altaveu a la cua de l’atur. No oblideu el primer manament de la joventut: no aspiren a complir les normes, aspiren a redactar les noves.