251 segadors
L’agost del 2019, Dragons Catalans, el club nord-català de rugbi a 13 de la ciutat de Perpinyà, va ser proclamat campió d’Europa, imposant-se en la final al Warrington Wolves. Un triomf històric dels catalans, que es convertien en el primer equip no anglès que guanyava el títol, després de cent disset anys de campionats. Abans del matx, un cor de noies angleses, filles de catalans residents, van cantar Els segadors al mig del camp. I això passava al cor del Cheshire, a Warrington, entre Manchester i Liverpool. Però el cant d’Els segadors, als partits dels Dragons Catalans a Perpinyà, té una llarga història i tradició. I ho porto aquí perquè el meu gran amic Albert Bueno, de Cabestany, és qui l’ha cantat dues-centes cinquanta-una vegades, a cada matx, sense fallar. “El crit de guerra per a un ressorgiment català”, així titulava la revista anglesa Love Rugby League aquell dia de la final a Warrington, en un reportatge sobre el nostre himne nacional. Ara l’Albert ha passat el relleu a un altre cantant nord-català, Fred Jonca, un jove talent apassionat per la música. L’amic de Cabestany, al currículum, no hi té pas només aquest reguitzell d’himnes cantats a l’estadi Gilbert Brutus de Perpinyà. Ni de bon tros. Fa cap a quaranta anys que canta, sempre en català, i té més de cent cançons gravades, una carrera musical exemplar. Ens coneixem de temps ha, pels bons oficis del comú amic Lluís Roura. Però va ser al Teatre Municipal de Perpinyà, el desembre del 2007, quan vaig poder mesurar tot l’esclat i la força de les seves cançons, el dia que celebrava els vint anys d’ençà de la seva primera. L’Albert fa molts anys que canta amb un compromís, una fe i una constància poc comuns i ben difícils de mantenir. Sempre li he dit que és com un picapedrer reservat i solitari però convençut de les seves idees, glossant l’ànima d’aquest nostre petit país que no s’assembla a cap altre. Les seves cançons són farcides de poesia i de nostàlgia, però plenes també de la joia de viure, curulles de fe en la seva Catalunya que és la nostra. Des del llunyà 1986, quan gravà el primer disc, fins avui mateix, feina i qualitat han anat in crescendo. I faig servir expressament aquesta locució adverbial italiana perquè és musical i altament definitòria d’una realitat ben comprovable.