Queda algú que no faci esport?
Si ens atenem a les múltiples convocatòries de cada cap de setmana (l’Oncoswim, l’Oncotrail, la Trailwalker, la Ranxo Gravel, l’Open Girona BTT, la Milla Urbana de Sant Hilari...) i a això hi sumem les mil i una competicions d’esport federat i hi afegim els milers de persones que surten a córrer o en bicicleta per les carreteres i camins gironins, hom arriba a la conclusió que no queda ningú que no practiqui esport a casa nostra; talment com si deixar-se la pell en cada cursa o en cada pràctica fos un requeriment obligatori. Només cal sortir al carrer, als camins, a les carreteres o fins i tot a la mar, per veure gent de totes les edats que es llancen a fer running, cycling, trekking o swimming com si no hi hagués demà. I no parlem de com de plens estan els pavellons poliesportius, les pistes i els camps de futbol d’aquest país! Sense oblidar-nos, és clar, dels obsessos del gimnàs i de totes les seves pràctiques associades. Ara que arriba el bon temps, es multipliquen les convocatòries de tota mena d’esports i les carreteres van tan plenes de ciclistes que sembla que el Tour de França dura tot l’any. Ja em perdonaran, però ens hem tornat una mica bojos. A més, no sé si s’han fixat que, en cada activitat esportiva que s’organitza, al costat han de posar-hi una ambulància; perquè tant d’esforç de cap manera pot ser bo. Ja ho deia el prestigiós cardiòleg gironí Ramon Brugada, quan afirmava que “l’esport excessiu pot arribar a ser perjudicial per a la salut”! Vivim en una societat on la moderació no sembla pas que sigui la característica principal. Quan ens aboquem a la pràctica d’alguna cosa, sempre ens hi hem de capbussar fins al fons; fent aquell esport a totes hores i tots els dies, comprant tot i més de l’equipament necessari i creient que som medallistes olímpics o aquell animal que puja i baixa muntanyes com si anés a comprar el pa. Ens pensem que l’esport d’elit és a l’abast de tothom i ens posem a fer maratons com si fos quelcom fàcil i accessible. I cronometrem el temps, els quilòmetres, les passes o les braçades per veure com millorem dia a dia. Sort que jo formo part d’una colla de joves assenyats que, quan sortim a caminar, fem el vermut a mig camí i sempre acabem amb un bon dinar! Perquè som conscients que a certes edats és millor cuidar-se, seguint els consells d’en Brugada.