Més del mateix

No és estrany que la convocatòria del 23-J hagi desconcertat la política catalana i que l’ANC, la CUP i d’altres dubtin d’aconsellar les seves parròquies a qui votar, o no votar. El 28-M ha dibuixat un paisatge optimista per a la dreta espanyola davant d’una esquerra desmotivada que ha perdut territoris que consideraven seus com ara el País Valencià, les Illes Balears o Extremadura. El 23-J fa pinta de pugna entre el PP –amb el suport de Vox– i el PSOE, amb el suport de Yolanda Díaz. Un panorama més proper que mai a Cánovas (conservador) i Sagasta (progressista), que a finals del segle XIX anaven alternant el poder passant olímpicament dels regionalistes. Ara gairebé totes les enquestes coincideixen que a Espanya guanyarà el PP, que només podrà pactar amb Vox, i que al PSOE li serà més fàcil pactar amb el PNB, ERC, Bildu, JxCat i qui calgui perquè Pedro Sánchez retingui la presidència.

Panorama d’oportunitats per a la política catalana si els partits sobiranistes hagueren anat en la mateixa direcció. Panorama negatiu anant cadascú a la seva. L’acostament de les últimes hores entre ERC i JxCat no serà suficient davant d’un Madrid polític que només s’ha atemorit per la política catalana el temps (un parell de dies) que Pasqual Maragall va aconseguir un acord de pràcticament tot l’arc parlamentari català al voltant d’una reforma de l’Estatut que posteriorment va quedar escapçat de dalt a baix.

La política de vots està recuperant interès. Tot i que s’espera més del mateix. Un PP i un Vox que guanyaran lluny de la majoria absoluta i un PSOE i un Sumar amb menys vots però mantenint el suport dels seus socis habituals. Fins ara el sobresalt només l’ha donat Sánchez amb unes eleccions en ple estiu.