La clau

Al senyor Josep Lluís Núñez, li han atorgat la “Llave de la Ciudad”. El president del FC Barcelona i home de negocis immobiliaris s’afegeix, doncs, a la llista arbitrària dels qui posseeixen aquesta curiosa distinció.

Qui dóna la “llave” de la ciutat? El diari parla de “les persones que formen aquesta entitat”... És estrany, però no ens arriba cap mínima precisió. Existeix una entitat que es diu “La Llave de la Ciudad”? O es tracta de la iniciativa d’uns “Amigos...” d’alguna cosa? És indubtable que els organitzadors ho deuen saber molt bé, però que el poble no en sap res.

Els qui ens prenem seriosament Barcelona no podem estar d’acord amb aquesta manera d’actuar tan “particular”. Una distinció honorífica que va lligada amb la ciutat no l’hauria de donar l’Ajuntament? ¿Hi ha algun acord o patrocini municipal sobre aquest tema?

Això que es doni una “llave” i no una clau, que hi participi l’actor Alejandro Ulloa recitant uns versos humorístics “con su peculiar gracejo” i que, segons la notícia, destaqui com a personalitat assistent a l’acte un senyor que fou felicitat perquè ha estat nomenat governador civil de les Balears ens proporciona una idea molt clara del caràcter de la distinció i de l’acte. Que en tot això hi hagi involucrat el nom de Barcelona resulta extraordinàriament provincià i anacrònic. Costa d’imaginar que la “clau de París”, o de Londres, o de Roma, sigui atorgada d’una manera semblant i vagi a parar a certes persones. Si coneguéssim la llista completa dels ciutadans que han rebut la “llave” en podríem treure alguna conclusió alliçonadora. A Barcelona hem viscut algunes experiències grotesques de concessió d’honors, i serveixi d’exemple que s’arribà al punt de nomenar “ramblista de honor”... el bisbe Modrego!

Jo em pensava que tot plegat ja havia passat a la història –o a la historieta– i que un sentit una mica més afinat del pudor i de la responsabilitat impedia aquesta mena de glorificacions. Que havia arribat l’hora de fer les coses ben fetes, o de no fer-les. Si cal que Barcelona reconegui públicament el mèrit d’un ciutadà, que sigui realment la ciutat de Barcelona, a través dels seus representants oficials, qui prengui la iniciativa i empari la distinció. No em sembla bé que s’utilitzi el nom de Barcelona equívocament. La “clau de la ciutat” o un altre símbol semblant ha de tenir un mínim prestigi o ha de desaparèixer.

El fet concret que ara hagi rebut la “llave” el senyor Núñez, i que jo trobi que aquest famós constructor està aconseguint de desvirtuar el caràcter de l’Eixample –és a dir, un dels barris més homogenis i representatius de la ciutat de la qual rep la clau– és una pura anècdota; el que voldria és plantejar el cas d’una manera general i que l’Ajuntament adoptés una actitud clara sobre les iniciatives que poden induir a error pel que fa a la seva representativitat barcelonina. Una cosa és que una colla d’amics d’en Pau o d’en Pere el vulguin afalagar i una altra, que aquesta operació privada es revesteixi d’una suposada dimensió pública, absolutament injustificada si, com penso, l’Ajuntament no hi té res a veure.