Sota l’advocació d’Athenea

A hores d’ara ja podem intuir qui ens governarà els pròxims quatre anys, amb tots els sobresalts previsibles. Però fa un parell de setmanes, quan l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya va organitzar el debat entre els alcaldables de Girona a La Mercè perquè exposessin els seus programes en matèria cultural, encara no teníem clar a quin sant ens hauríem d’encomanar. Potser per això hi anàvem tan càndids, tan relaxats: discursejar sobre les potencialitats sempre és més gratificant que fer front a les realitats. Abans que ens hi estimbem i que vingui el secretari municipal a fer-nos tocar de peus a terra, permeteu-me que torni a aquell moment bonic, quan tot estava per fer i tot era possible, i etcètera, etcètera. Mentre els candidats exposaven els seus raonaments, no podia apartar la vista d’una fotografia ampliada de la façana d’Athenea que presidia l’estrada des de la qual parlaven. És una imatge prou coneguda del centre cultural més mitificat de la Girona de principis del segle XX, aquell “temple de les arts” promogut per Rafael Masó i els seus acòlits que ens havia de salvar del caciquisme provincià i la grisor mental amb una programació, vista amb perspectiva, que tampoc no era ben bé per tirar coets. No va servir de gaire res. Va durar poquíssim, amb prou feines quatre anys, el temps que es tarda a decidir que aquesta partida va cap aquí i no cap allà.

Durant el debat, un parell de candidats van reivindicar que La Mercè assumís, en certa manera, el paper d’aquella Escola d’Arts i Oficis (de disseny, en diríem avui) que Masó i els seus, més d’un segle enrere, havien projectat al costat d’Athenea i que també va quedar en no-res. La mateixa façana que presidia el debat va ser passada sense pietat per la piconadora de la nit al dia, com un advertiment: podeu somiar, però tard o d’hora us despertareu, i vet aquí l’enderroc, vet aquí les possibilitats esmicolades pel realisme no gens màgic. Una amiga em va dir que veia en l’Athenea enderrocada una representació de “l’excel·lència sempre menystinguda”. És pitjor que això: és la representació de la nostàlgia permanent d’aquella excel·lència antiga, i de la incapacitat d’imaginar-ne cap altra que vingui a rellevar-la.