Aragonès ja ho sap

El dia que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va reclamar públicament la creació del Front Comú per impedir que la ultradreta governi Espanya va passar per alt un petit gran detall: que la ultradreta també forma part de l’independentisme català. Ho ha recordat amb contundència la victòria electoral a les recents eleccions municipals a Ripoll d’Aliança Catalana, partit que en el seu web té com a reclam principal imatges de les càrregues policials contra els pacífics votants de l’1-O i diu que aspira a “declarar unilateralment la independència i expulsar definitivament l’Estat de Catalunya”. La raó de ser de l’independentisme, doncs, ha de començar per reconèixer la seva pròpia realitat. L’independència pot ser la millor manera de gestionar els nostres propis problemes, sens dubte amb més sensibilitat i eficàcia que la demostrada per un estat que ens menysprea i maltracta econòmicament. Però la independència no és cap arcàdia, si mai l’assolim no desapareixeran per art de màgia les promeses electorals incomplertes o la corrupció, per posar només dos exemples de les temptacions que massa sovint amenacen la classe política. Convé tenir-ho present per evitar noves frustracions. Es pot ser independentista de dretes i d’esquerres, de centre i d’extrems, una obvietat que no seria necessari de remarcar si tots plegats fóssim menys partidistes. Potser per això un dels errors del Procés va consistir a aparcar per a un remot “més endavant” el debat sobre fins a quin punt cal prioritzar l’eix social d’aquesta imminent Catalunya plena. Plena de comunistes, capitalistes, domadors, lleons, xais, masovers i amos de la casa pairal. El triomf electoral d’Aliança Catalana ha desconcertat tothom menys els ripollesos, conscients que el cordó sanitari només ha servit per alimentar-los. Aplicar cordons sanitaris o obviar la realitat als discursos oficials és amagar el cap sota l’ala. De moment, la ultradreta té només vol de gallina, però o comencem a dir les coses pel seu nom i acceptar el país que de debò tenim o acabaran desplegant plomes d’àguila. El que resulta sorprenent del tot és com pot obtenir un cabassat de vots qui basa les promeses electorals en el miratge d’engendrar i aplicar lleis per a les quals un ajuntament no té competències.