Tant de bo t’hagués pogut ajudar, companya

Desgraciadament fa uns mesos una companya d’escola va morir assassinada a mans de la seva exparella. Es va sumar a una desagradable i llarga llista que porta el compte de les víctimes de violència de gènere. Hores més tard, i dies posteriors, els mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia. Els titulars i alguns dels comentaris informatius incloïen frases com ara: “la sisena víctima de l’any”, “la primera de l’any a Catalunya” o “la 1.084 des del 2003”. No és un número més! És ella, mare, filla, amiga... la meva companya de col·legi. I la ràbia em va envair, em vaig sentir defraudat per la premsa. Amb els dies vaig entendre que la ràbia formava part del meu dol i “pobres” periodistes, fan la seva feina i les dades són la seva eina. A part de la gran labor social que exerceixen. En realitat, la meva ràbia (que continua) estava dirigida a aquesta mena d’atrocitats. Elles no han tingut la culpa de creuar-se amb els seus assassins. Per això vull animar totes les dones que estiguin passant per aquestes situacions, que siguin fortes i denunciïn. Que ho facin per elles, per la seva família, amics o veïns. No esteu soles! Tant de bo t’hagués pogut ajudar, companya. No t’oblidarem...