L’extrema dreta nostrada

He seguit amb interès els episodis posteriors a la victòria electoral d’Aliança Catalana a Ripoll. Els qualificatius d’extrema dreta per part d’informatius d’aquí i d’allà i d’opinadors i periodistes són els més suaus. Vejam: defensen l’escola catalana amb vehemència i parar els peus als salafistes, els grups radicals que varen cometre els atemptats l’agost del 2017 i controlar algunes mesquites. També defensen que els immigrants, en aquest cas islàmics, no tinguin més drets que la resta de mortals, ni en menjadors escolars, ni en altres aspectes socials com ara l’habitatge i l’escola. Això és ser d’extrema dreta? O potser els partits de l’establishment d’aquí amaguen el cap sota l’ala per por que no els restin vots i haver d’assumir que en no pocs aspectes practiquen el papanatisme? Si a Aliança Catalana i al Front Nacional de Catalunya se’ls anomena d’extrema dreta per què a la CUP li diuen CUP i no d’extrema esquerra? O són uns happy flowers? I els comuns, evolució glamurosa del marxisme-leninisme del PSUC, no són d’extrema esquerra? O són uns progres guais? I finalment els europeus que volen tenir fills, a Catalunya mateix, saben que engendrar un fill/a comporta una despesa important: educar, vestir, alimentar, i limiten la procreació. En canvi els islàmics varen perdre el tren de l’alta tecnologia fa molts anys però no han perdut el de l’alta demografia i una part important dels fills que tindran, més que els d’aquí, els pagarem una mica entre tots.