El perill dels ‘packs’ polítics

Nascut l’any 1939, he estat totalment contemporani del règim del general Franco, i, doncs, recordo perfectament la col·lecció d’adjectius que acostumaven a rebre els enemics, reals o suposats, del règim: “rojos, separatistas, judeo-masónicos, antiespañoles” i molta més cosa. Però, cada vegada més, m’adono que aquell règim no en tenia el monopoli. Diumenge (26/11/23) ho vaig comprovar en l’article de la senyora Marina Llansana “Catalanofòbia a la Casa Rosada”. Partint de les declaracions anticatalanes de la futura presidenta argentina Victoria Villarruel, presumpta amiga de Vox, parla d’un “pack sencer”, que atribueix a totes les dictadures: negació dels drets dels immigrants, dels homosexuals, de les dones i del dret a avortar, i, per tant, dels drets dels catalans a decidir el seu futur. Tanmateix, la vida diària i el contacte amb la gent ens demostra que aquest pack no és tan uniforme, i que cadascun dels elements es poden donar de manera separada; posem per cas que un homosexual es manifesti contrari al dret a avortar, o qualsevol altra combinació. En el text de l’article es parla de dictadures, però en règims democràtics també podríem parlar dels packs de “dretes” i “esquerres”, amb elements propis i específics de cadascun negats i combatuts pels packs contraris. La política és això?