De nou amb els teatins

Si demaneu a Google que us parli sobre els teatinos, segurament trobareu quantitat d’empreses, barris i llocs al sud d’Espanya amb aquest nom, fins i tot un poble a Conca es diu Teatinos, que va ser fundat per “monjos teatins que hi van ensenyar a cultivar la vinya”, però que no tenen res a veure amb l’orde que va fundar sant Gaietà i els seus companys el 1524. Per què aquesta realitat? Doncs per la senzilla raó que als jesuïtes, especialment a Espanya, els anomenaven teatinos. Al principi de les respectives fundacions, per part de Pietro Carafa (Pau IV) hi va haver un intent d’unió, però sant Ignasi no va voler. Teatins, fundats a Roma el 14 de setembre del 1524. Jesuïtes, el 27 de setembre del 1540 a París. Tot i que els teatinos van trigar a sortir de la península italiana, en un període de pocs anys es van fundar sis cases a Espanya: 1629, Madrid; 1630, Saragossa; 1632, Barcelona i Alcalá de Henares; 1683, Salamanca, i 1721, Palma. Aquestes cases no estan ara regentades pels teatins i, a l’inici del segle XX (1910), els teatins van quedar reduïts a la mínima expressió. Peró el papa Pius X i el cardenal Vives i Tutó (caputxí català), juntament amb el general dels teatins P. Francesco Ragonesi, van donar un nou impuls a l’orde i es van fundar les cases que tenim actualment a Barcelona, Madrid, Béjar, Iranzu, Palma i Felanitx. Al sud d’Espanya, però, ni abans ni ara es van fer presents els teatins, el poble va trucar als jesuïtes, i tot pel bisbe Pietro Carafa, de Chieti, encara que no congeniava amb sant Ignasi. Així ens ho explica la història.