‘Fine tuning’

Els qui tenim certa edat avançada recordem aquells aparells de ràdio ancestrals que encara anaven en vàlvules i una llarga antena que permetia l’accés, per ona curta, a emissores distants. Amb aquestes, durant la meva adolescència, podia sintonitzar la BBC i els seus cursos d’English by radio, seguit d’un noticiari en què encara parlaven de Sir Winston Churchill, Sir Anthony Eden i de la Conference de Ginebra. Però no sempre era fàcil sintonitzar (tune) l’emissora: l’ona curta (shortwave) era sensible a les taques solars i la meteorologia, i calia fer un tuning ben fi (fine) per mantenir el so en l’aparell. En el dia d’avui, el concepte de fine tuning l’han recuperat aquells investigadors que han optat per acceptar un concepte de l’univers i de la biologia regit no per l’atzar sinó per l’anomenat intelligent design, oposat del tot al concepte darwinià de l’evolució. En aquest sentit, apliquen la “sintonia fina” a aquelles distàncies en què es manté la Terra respecte del Sol, de la Lluna i dels altres planetes, imprescindibles, segons ells, per poder mantenir-hi la vida. No cal ni dir l’acusació de “creacionistes” que han de suportar els qui s’apunten a aquesta “heretgia” científica, sobretot als Estats Units. Però, Déu dirà.