Entro en un bar, demano, i el cambrer em diu: “En español, no hablo catalán!” Li contesto: “A Catalunya també parlem català, i tu l’hauries de saber, que estàs atenent el públic.” Em replica: “No hablas español? Estamos en España. No me gusta el catalán. Y por qué tengo que hablarlo si tú ya sabes español?” El més greu no és si m’entén o no –que m’entén–, sinó que em menysprea. A mi, a la llengua i a Catalunya. És el pa de cada dia a molts establiments comercials. Els catalans, moltes vegades, no usem la nostra llengua amb desconeguts perquè ens pensem que, titllant-los de tanoques, no ens entendran. En conseqüència no necessitaran mai ni entendre-la. Actuem de la mateixa manera que en temps de Franco. En aquest món globalitzat hem renunciat a ser nosaltres, a ser originals i diferents. Fa molt temps que el govern de la Generalitat no fa res per prestigiar la llengua al carrer, fomentar-ne l’ús i protegir els catalanoparlants. No fa complir la llei de política lingüística, el Pacte Nacional per la Llengua (que van anunciar a so de bombo i platerets), el codi de consum, l’Estatut d’Autonomia i ni la mateixa Constitució Espanyola. Molts ajuntaments, com el de Barcelona, tampoc. Llavors estem parlant de negligència. Cal, urgentment, demanar responsabilitats i canviar el govern.