Apropa’t a Lleida...

I un bon dia em vaig apropar a Lleida. I allà, a la plaça Nova, al bell mig de la ciutat, buscava la neu que m’havien promès a la televisió. Vaig preguntar a un urbà, i em va dir: –Per trobar neu haurà d’anar al Pirineu. –El Pirineu de Lleida? –vaig fer jo. I el bon guàrdia que em diu: –Vostè pugi amunt, i trobarà el Pirineu de Lleida. Veurà que és ple de neu. Ho han dit a la televisió… I, amb el meu cap calent, em vaig apropar a Lleida, perquè també diuen que hi ha Lleida ciutat, i una altra Lleida que és una altra cosa. I també vaig anar al Pirineu de Girona, al mig de la Devesa. I més enllà, també a Girona, vaig veure les ones de la mar, i les barques del port. I també em van dir que havia nevat a Berga, i que també era a Barcelona. I havia plogut molt a Reus, però que allò era Tarragona. I de mica a mica se’m va anar desmuntant una cosa que havia après de petit. I vaig veure que Lleida no era Lleida, i Girona no era Girona. Aquelles dues ciutats eren unes muntanyes nevades, i molta gent que esquiava. I també vaig descobrir la “costa de Girona”, i les roques on va a parar l’onada capriciosa. Quantes coses s’aprenen a la televisió que jo encara no sabia! Avui m’han dit que m’apropi a Lleida, i els he fet cas. Però era una mentida. No us els creieu pas. No saben res. A Lleida no hi ha neu…