Ni amb cirurgia

Hi ha una persona que veig molt afectada per una patologia que, dit en termes musicals, li va in crescendo. Em refereixo a la senyora Dolors Montserrat, perquè veient-la o sentint-la darrerament qualsevol s’ha d’haver adonat que l’aversió d’aquesta dona cap al seu país, i de manera especial cap a la seva llengua, ha arribat a uns nivells tan difícilment assolibles que es pot parlar d’odi, en aquest cas autoodi, desfermat. Vam sofrir un cas similar amb la tal Arrimadas; però que aquell nefast personatge es passés el dia escopint verí contra naltros era gairebé natural per origen geogràfic i ambient familiar. Molt més difícil explicació té el cas que ens ocupa perquè la senyora Montserrat és de l’Anoia, de família catalana i de cognoms catalans al quadrat (Montserrat i Montserrat), com no sigui que l’avergonyeixi i odiï el seu propi accent gairebé d’acudit de “catalanes” que se li nota de Brussel·les estant?, pot ser que sigui per això que vol erradicar el català? Aquesta senyora està greument malalta, d’odi o, millor dit, d’autoodi, que és la pitjor de les malalties, la pitjor de les xacres que pot patir una persona, i això no té remei, ni amb la cirurgia aquella de “cortar por lo sano”, que diuen en el seu estimat i mal parlat castellà.