Enemics del silenci

D’acord, segur que no és mala fe. Potser és inconsciència. O potser un afany d’exhaurir els 15 minuts gloriosos de rigor. O potser, qui sap, una dèria narcisista transitòria, un intent de cridar l’atenció a tota costa. Sigui com sigui, molts usuaris del transport públic hem d’aguantar estoicament tot un reguitzell de xerradetes telefòniques insubstancials i estentòries, protagonitzades per un estol d’impúdics als quals no sembla importar-los gaire compartir les seves intimitats amb la resta de passatgers. Per a més inri, els diàlegs no solen caracteritzar-se per la seva profunditat existencial ni riquesa lèxica, així que la feixuguesa és doble: mala educació i banalitat en perfecta harmonia. En fi, senyors garlaires, només vull recordar-los, per acabar, un savi aforisme: “Si les teves paraules no milloren el silenci, el millor que pots fer és... callar.”