El meu pare no es deia Josep, es deia Pere

Que especial que és celebrar les efemèrides, per molt que siguin religioses i ens obliguin a celebrar el Dia del Pare el mateix dia que Sant Josep. No tots els pares es diuen Josep ni tots els que hem de celebrar el dia del pare tenim pare. Ja és mala sort la meva la de no tindre pare i que el meu sogre es digui Josep, així cada any toca celebració del Dia del Pare i de Sant Josep a la vegada. Ara ja farà vuit anys que el meu pare, el Pere, va marxar i a mi em va deixar un buit que, com tots els que no teniu pare sabreu, és esfereïdor. Encara em costa acostumar-me a la idea que ja no hi és. Per cada petit succés vital, em falta aquella trucada. Per cada moment de tristesa o de pèrdua, em falta aquella abraçada. Diuen que ajuda a escriure el que t’agradaria explicar-li en aquell moment, com si fos allà, però mai m’he atrevit a fer-ho, pel simple fet que sé que ja no hi és i es faria encara més evident la seva pèrdua. Tanmateix, és fonamental per a tots els que ens falta una figura paterna reconèixer la pèrdua. No només pel buit emocional que tenim, sinó pel desafiament continu que això implica; enfrontar-nos a una vida sense aquest suport tan necessari. Aquest fet esdevé un recordatori constant de la importància de valorar els que més estimem, així com la necessitat imperiosa de trobar maneres d’honrar la memòria dels que ja no hi són.