L’estat lamentable de l’ensenyament

Tot començà a finals dels setanta, quan a pàrvuls mataven l’estona amb punxons i plastilina, i els alumnes passaven a 1r sense saber llegir ni escriure. Els meus coetanis sortíem llegint, escrivint, sumant, restant, alguns multiplicant per dos i amb coneixements, en part, apresos gràcies a la cal·ligrafia... Després ha anat empitjorant a tots els nivells, fent menyspreu de l’esforç, de la memòria, de la disciplina, del respecte, de preguntar les lliçons, prescindint de l’ortografia, etc., etc. Tot de coses que, els qui les hem rebudes, podem estar-ne agraïts. A més, es fa perdre el temps als docents omplint paperassa inútil i amb cursets que els capacitin per formar carallots productius substituïbles perquè, és clar, al poder no li convé gent amb capacitat de pensar i organitzar-se. Ben dòcils i que no emprenyin. I el que dol més: que hi hagi alguns docents i alguns pares que ho troben meravellós i encara voldrien més pèrdua de temps per a fills i educadors. Ja veieu on som! A tall d’exemple. A l’Atrapa’m si pots del 21 de març, la Teresa, mestra jubilada, ho descriu espontani, clar i català: “Els alumnes posen Amèrica on hi ha l’Àsia...” En Llucià diu: “Això no deu ser habitual...” Resposta de la mestra: “És molt habitual.” I l’administració, enderiada amb les endiastrades competències! Sinistre total.