Amb Maquiavel el llindar del món ens situa modern del segle XX creixent el totalitarisme com dels monarques de l’absolutisme, com del dret romà permetien per ordre del rei sense acusació ni judici es tanqués una persona per damunt de la llei. Resulta paradoxal que a l’Espanya del segle XXI segueixin empresonant i exiliant per una política igualment maquiavèl·lica i transgressora per la monarquia del rei Felip VI, en què els seus tribunals encara no han trencat el marc mental del franquisme i de l’abús de poder, com els magistrats García-Castellón i Joaquín Aguirre tractant el president Puigdemont com un delinqüent titllant-lo de terrorista l’un i d’alta traïció el segon. Certament, com diu Puigdemont, uns són més i d’altres, menys. És el cas de Feijóo, que buscava suport a la seva investidura i va arribar a considerar Puigdemont no ser responsable de ser terrorista, una amnistia i un indult, però les males companyes d’Ayuso i Gamarra són molt males conselleres i dilueixen els bons propòsits. D’entrada, doncs, és imminent canviar la Constitució i eliminar presó i exili als polítics per la seva ideologia, ja que no són criminals. També cal ja remodelar les presons sense sistema policial per social, dirigits per institucions sanitàries amb internistes de salut general incloses, sessions de psicoteràpia juvenil, per a delinqüents i violadors i grupals, exceptuant la criminalitat de perillositat per continuar en presons convencionals apartats el temps necessari com de cadena perpètua quan no existeix esperança de reinserció.