Cridar esportivament

Ja fa dies que quan miro partits de tennis per televisió, trobo curiós, per dir-ho d’alguna manera, els crits que fan les i els tennistes quan juguen els seus partits corresponents. Uns crits, que, per mi, són molt exagerats. Diuen que l’esport ajuda a ser més fort físicament i sobretot t’ensenya a ser ben educat i respectuós davant del teu adversari. I és clar, quan sents aquells brams tan alts, et fa la sensació de voler intimidar més el teu enemic esportiu que no pas expressar un esforç sobrehumà per guanyar el joc en qüestió. No m’imagino uns lleons fent xiscles estridents només per “jugar” a caçar un ratolí! La veu sempre ha estat una defensa del mateix individu. Si et sents atracat, segur que faràs una exclamació oral esperant l’ajuda d’algú! És per això que quan jugues, i la teva idea és ser millor que l’altre, en l’àmbit físic i mental, però sense cap agressió sanguinària, se’m fa molt estrany sentir aquestes exaltacions orals tan fortes!

Potser vaig errat, però no em sembla gaire lògic cridar per vèncer en un esport en què el silenci ha estat precisament un dels seus gestos més preuats davant de milers de persones que admiren la bellesa esportiva d’aquest moviment esportiu tan net i respectuós.