Ara que tenim Sant Jordi a tocar

Estic llegint un llibre que al principi em feia molta mandra. Era el típic llibre que tothom recomanava, d’aquells de les llistes dels 100 llibres que has de llegir que publica The New York Times de tant en tant. El típic llibre també que queda molt bé a les fotos, que et fa semblar intel·lectual i un lector amb un gust excel·lent, però que no pots treure de casa perquè fa més de 1.000 pàgines i sembla que carreguis tres totxos a la bossa. Fa dues setmanes que no llegeixo, no perquè no m’estigui agradant, sinó perquè no vull conèixer el final. M’ha trencat per dins, m’ha fet plorar, m’ha fet adonar de moltes coses de la vida adulta que ni tan sols contemplava i ara crec que no sabré viure sense ell. La reticència a la lectura d’aquest final, ben segur tràgic i esquinçador, és la meva resistència al canvi i a viure noves experiències o és només la por a l’inici d’una reflexió més profunda sobre la història que acabaré de llegir i totes les seves lliçons? Ara que tenim Sant Jordi a tocar, aquest llibre no estarà entre els més venuts, ja l’hauré acabat i en compraré més, per continuar descobrint nous mons i continuar cultivant aquest gran hàbit que és la lectura. I no us diré el nom del llibre, perquè us deixarà amb tan poca vida.