Parlem clar

D’una vegada hauríem de dir les coses pel seu nom: ens van aixecar la camisa, ens l’han continuat aixecant els darrers set anys, i la seva voluntat inequívoca és de continuar aixecant-nos-la mentre puguin o sigui, mentre naltros els deixem. Per qui no ho hagi endevinat, em refereixo als partits polítics dits “independentistes” i també als seus manaires; uns espècimens si més no curiosos perquè no ho deixa de ser qui es defineix no tan sols com el que no és sinó com el que no vol ser de cap de les maneres (bé, “independentistes” ja els ha anat bé ser-ho, el que no volien ni volen o no gosen és ser independents). I aquí hi podem posar els tres partits que tots sabem, tots han participat de la comèdia i de l’engany; no analitzarem ara en quina mesura cadascun d’ells, però tots. Com que tots s’omplen la boca que tant estimen el país, els demano que se’n vagin cap a casa, tots, la gent independentista els ho agrairem de tot cor; i que no pateixin, que el país ja trobarà algú per posar al seu lloc, no són pas imprescindibles, ni de bon tros.