L’art “ciutat refugi”

L’art té l’estatus de “ciutat refugi”, una ciutat que abraça i acull a tothom, començant pels darrers. L’art ens eleva i ens educa en una mirada contemplativa, no possessiva, no cosificadora, però tampoc indiferent o superficial, perquè, tantes vegades de manera excel·lent, l’art sap trobar la tecla de l’adequada denúncia social.

En aquesta tensió, sempre existent, l’artista ha de comprendre que el mercat promou i canonitza, però que també hi ha el risc que vampiritzi la creativitat, robi la innocència i, finalment, instrueixi de manera freda sobre el que cal fer. Vet aquí la Història per posar de manifest, una vegada i una altra, la relació fecunda que ha existit, i existeix, entre l’Església i l’art. I aquí hi ha sempre la via de la bellesa com a via possible d’accés al Misteri, per introduir-nos en un camí on siguem capaços de comprendre que tots, sense excepció, tenim necessitat de ser mirats i d’atrevir-nos a mirar-nos a nosaltres mateixos, sent conscients que Jesús és el Mestre que mira a tothom amb la intensitat d’un amor incondicional.