Línies paral·leles

Un símil geomètric em pot servir per comentar el que em sembla de la situació de Catalunya en relació amb el seu desig d’independència. Les línies paral·leles només es troben a l’infinit, ens diuen, i la línia superior dels qui volen la independència, encapçalada pels dirigents polítics que han aconseguit els indults i l’amnistia, no es confon amb la línia cap a la independència que seguim la ciutadania a peu pla, segons les votacions darreres, en davallada; podríem definir-la com una segona línia paral·lela. Per tant, si no es tendeix a unir les dues línies, anem cap a un infinit que no es concretarà en el temps. No n’hi ha prou que els dirigents polítics, la Generalitat i la militància dels partits vagin fent passes cap a la independència, cal que la ciutadania, parlant arreu el català i tractant de convèncer força gent de la conveniència de la independència, s’hi afegeixi. Seria molt trist que les dues línies no es trobessin, o, com diu la geometria, només es trobessin a l’infinit, és a dir, mai.