Dues vides, dos mons
19.00 h. Una tarda plàcida (excepte pel caos circulatori, d’aires napolitans). Un carrer cèntric de Badalona (però podria ser d’arreu del món). Un banc (dels d’asseure’s; els “escurabutxaques”, com ja sabeu, tanquen a la tarda). Un pare i un fill (adolescent), entotsolats, comparteixen espai físic però no emocional. Ben bé podrien estar mantenint una conversa enriquidora de temes de diversa actualitat: els estudis, la família, el bullying, l’(auto)gestió de la incipient sexualitat del noi, la política vodevilesca, les sèries de Netflix, l’eclosió de Lamine Yamal, el futur esportiu de la Penya... Però això no mola; el que és guai és toquejar delerosament el renoi de pantalleta dactilar, malgrat que això et distanciï, emocionalment –i cada vegada més–, dels éssers estimats. Encara que, de ben segur, algun influencer torracolloner s’inventarà una aplicació que donarà instruccions online per recuperar els vincles perduts. Un pare. Un fill. Tan a prop, tan lluny.
Badalona (Barcelonès)