Orgull

Gai. El darrer cap de setmana de juny se celebrava la festa de l’orgull de les persones d’aquesta condició sexual (bé, ara en diuen LGTBI...), contra la qual no tinc pas res en contra, ben al contrari. Jo, i suposo que molts més, tinc gent més o menys propera que reconeixen ser-ne i, feliçment per a ells, ja no han d’amagar-se de res; a més, la majoria dels que jo conec són gent agradable, educada, seriosa, competent, etc. És per tot el que dic en el paràgraf anterior que em posen especialment de mala gaita les imatges que acostumen a sortir de les desfilades que s’organitzen en molts llocs del món i que s’han convertit en esdeveniments esperpèntics, de gust deplorable, plens de personatges lamentables i amb comportaments que fan vergonya aliena. Em sembla que no pel fet ser gai cal sortir disfressat de “boja perduda”, fer veritables obscenitats dalt d’una carrossa o a peu de carrer, etc. No crec que aquesta mena d’espectacles, per anomenar-los d’alguna manera, afavoreixin en absolut l’opinió que la majoria de la gent pugui tenir d’aquest col·lectiu, tan respectable com qualsevol altre (tot i alguns d’ells, sembla).