Nicea

Havent llegit els escrits dels senyors Busquets i Bassas, dels dies 10 i 15 de juliol de 2024, respectivament, voldria dir-hi la meva. Els teòlegs, anomenats en els primers segles pares de l’Església (Jeroni, Ireneu, Agustí o Gregori el Gran, com a exemples), van haver de catequitzar sobre un déu que s’havia fet home, anar creant un discurs de la divinitat cristiana a cops de ploma i de força. El cristianisme catòlic, tal com l’hem conegut, respon als interessos de Roma com a capital imperial. Constantí va assessorar-se i va convertir en oficial la línia considerada més avançada i unificadora de tot l’imperi. Altres esglésies de nacions no romanes, no subjectes a l’imperi romà, no se sentiren obligades a observar les directrius dels emperadors de Roma, i també dins del mateix imperi hi hagué grups, anomenats cismàtics o sectes, que igualment no se sentiren subjectes a les promulgacions imperials, i que tingueren una llarga existència, sense quedar circumscrits als primers segles. És així com l’Església apostòlica armènia no accepta els postulats d’alguns d’aquests concilis –el de Calcedònia de l’any 451, concretament–, o els arrians, sobre la naturalesa de Crist, amb interessos que arribaven a ser causa de friccions polítiques. Perquè en el fons ningú sap amb certesa si Jesús era només un home o un home diví.