Després de dues voltes
Després de gairebé dues voltes, per fi sé que havia d’entendre que mai deixarà de ser trist. I he après que el més dolorós de la tristesa no és sentir-la sinó voler que passi. Que, mentre és amb tu, és bonic acollir-la i bressolar-la amb tendresa fins que s’adorm. Cada dia i cada nit. Que el benestar i la pau que un dia arriben amb una intensitat fins llavors desconeguda, és perquè comprens que en la felicitat també habita la tristesa, i que plorant cada record es va fent més viu el present. Que existeixen persones que no són gent, que només ara pots distingir. Que cada procés és únic i personal. I creixes amb tot això i t’acompanya l’art, la música, la poesia i la filosofia i tants mons interessants que havies oblidat. I entens d’on vens, que ho sabies però no ho sabies. I també entens que no pots controlar-ho tot però t’encanta la llibertat que sents a les entranyes fins a sentir vertigen. Que vas tenint clar a on vols anar però sobretot a on no vols tornar. Que malgrat el dolor (o gràcies a ell) ha valgut la pena.
Sabadell (Vallès Occidental)