Gairebé
Recordo la darrera manifestació realment massiva de l’independentisme en què vaig participar. Era un Onze de Setembre, és clar, però feia tota la sensació d’haver-se convertit en una alegre rutina, una mera activitat de lleure, una trobada per entretenir un diumenge a la tarda qualsevol. Mainada amb gelats de xocolata a les mans, pares que eren allà com podien haver estat en un concessionari d’automòbils observant un model nou... Una festa més familiar que reivindicativa, malgrat l’estelada gegantina voleiant per damunt del cap dels manifestants. Han passat els anys, el referèndum, les bufetades policials, els judicis, les presons, els indults, l’amnistia... Ai, l’amnistia!, el darrer intent d’una classe política dirigent de seguir controlant l’independentisme partidari, tot i el descrèdit general en què ha incorregut, segons demostren, si més no, uns quants resultats electorals recents. Hi ha recanvi, per a aquests líders caducats? Encara més: necessita, l’independentisme de base, plantejar-se específicament la promoció de nous lideratges? Sembla més urgent ressuscitar, abans, el teixit social del moviment i dissenyar una nova estratègia. Els nous lideratges, en tot cas, han de fer eclosió amb naturalitat a partir d’una renovada empenta popular. Tot comença per la base, així vam aconseguir gairebé tot el que ens vam proposar aquell extraordinari mes d’octubre del 2017. Des de la base, però ara encarats a eliminar l’adverbi gairebé de l’equació.
Girona