Roma

Tan admirada i tan criticada. Tant de bo Europa pogués disposar avui de la xarxa de vies augustes i aqüeductes romans que unien les províncies. Potser no hi hauria tanta sequera ni tantes inundacions com ara, és un dir. Ara bé, tot fa pensar que era una metròpoli hub que tant servia als exèrcits com als missioners cristians que en sortien a predicar als gentils i que, seguint la tradició dels apòstols, anomenaven Jesús kyrios o dominus, segons si parlaven grec o llatí, títol que, en aquella època, només podia fer referència a Déu o a l’emperador, tant per als jueus com per als gentils. Més endavant sabem que ja no era així, però trobem Dante Alighieri, que a la Divina comèdia escriu que Beatrice diu a Adam: “Tu [Silvano] sarai sensa fine cive di quella Roma onde Christo è romano.” I, segles més endavant, el polonès Henryk Sienkiewicz, en la seva obra Quo vadis, ens mostra l’apòstol Pere a punt de ser crucificat, mirant-se la ciutat des del turó del Vaticà i dient: “Ara seràs redimida i seràs meva.”