Els maldestres enganys
Hem viscut diverses èpoques en què vàrem ser actius en l’empenta per millorar el país, cercant un camí, a termini, per assolir la independència que en els darrers segles ens ha mantingut emboirats i explotats a l’estat del malestar. Els que han seguit han esdevingut cada cop més pacifistes a les prèdiques de partits tradicionals que havien estat pals de paller de l’autonomisme, més o menys venut com a camí possibilista. El més tradicional i viu, “viu”, ERC, ens ha plantejat discursos que no tenen res a veure amb la realitat del que han fet o, si més no, del que van temptar de fer-nos creure que farien segons els estatuts fundacionals. A una certa edat i experiència, tornar a reviure un tripartit d’esquerres, autoanomenat per ells, és la traïció independentista enèsima d’aquesta Esquerra, com un espectacle de titelles avorrit, per vell i repetit. Els que, com a independents, hem estat en polítiques municipals i hem vist la remenada continuada dels càrrecs per col·locar militants dels partits i, alhora, en col·locar-los, recaptar fons, ens produeix molta basca aquesta degradació sostinguda i repetida. Tot plegat, ja sabut, sí, però el que no s’acaba d’entendre és que persones, teòricament pensants, segueixin, d’esma, regalant-los el seu vot, contesa rere contesa. ¿Som davant de la constatació que el corralet dels esclaus és més segur que sortir-ne lliures, ni que sigui camp a través?
Cardedeu (Vallès Oriental)