Les tietes
O, en una expressió més pejorativament despectiva, “el tietam”, que és com anomenen molts antiindependentistes –i, curiosament, també una part dels més suposadament abrandats independentistes– aquesta munió de gent gran, majoritàriament dones, que malgrat les xacres de l’edat sempre hi són, que no es perden cap moguda, que sempre són a primera fila, que continuen fent actes per tot el país, que han anat a Brussel·les, a Estrasburg, a Perpinyà, a Madrid, on ha calgut i on calgui. Són persones, la majoria nascudes durant la fosca i llarga postguerra, que en molts casos van córrer davant dels “grisos” i de la Guàrdia Civil, i que ara que no poden córrer es planten fermes davant de la Policía Nacional o d’aquells Mossos que creiem nostres. Sempre han mantingut la llengua i, malgrat que ningú els la va ensenyar mai perquè estava brutalment prohibida, la majoria han arribat a llegir-la i a escriure-la, i ho han fet pel seu compte i de grans. Són gent amb la qual el país sempre ha pogut i podrà comptar mentre les cames i el cor els aguantin, gent que no s’arronsa per res ni es deixa influenciar per ningú i que fa el que li surt de l’ànima. Ja voldrien tots els països tenir un exèrcit com aquest. Per tant, tots plegats, especialment els indepes abrandats, tingueu molt respecte per aquestes “tietes”, avui ja àvies; se l’han guanyat, se’l mereixen.
Cambrils (Baix Camp)