‘Fatima locuta, causa finita’

Possiblement perquè no he tingut mai tractes amb la Justícia, tenia la impressió, totalment errònia, que aquest important i decisiu estrat tenia com a norma fonamental i principal desterrar des del primer moment el somriure, la cordialitat, el corazoncito només de posar els peus en seu judicial. Encara recordo aquella dita popular de la meva joventut, quan dèiem que una persona “va pel món amb cara de jutge”, una expressió, per cert, gens afalagadora. Doncs efectivament, amic lector d’El Punt Avui, l’altre dia, amb motiu de la festa de comiat de l’estiu, celebrada a la prestigiosa casa pairal Mas Generós de Fonteta, dels filantrops barcelonins germans Huguet, vaig poder comprovar com tots els meus prejudicis es feien fonedissos, igual que el terrós de sucre a la tassa de cafè. La senyora Fátima Ramírez, magistrada de l’Audiència de Girona, i el meu amic de tota la vida –que són molts anys– Josep Maria Prat Sabat, membre distingit de la Comissió de Drets Humans del Consell General de l’Advocacia espanyola, van adquirir el protagonisme fins a arribar a provocar l’admiració de tothom. Aquell capvespre, els valors d’humanisme i de justícia social van anar del bracet de la més pregona amistat i respecte. I aquests conceptes els vull subratllar amb lletres majúscules. La senyora Fátima Ramírez i el senyor Josep Maria Prat Sabat piloten amb eficàcia la sempre difícil nau de la Justícia. Compaginant deure amb humanisme, bondat i comprensió. Difícilment es pot ser més útil en aquesta societat que ens ha tocat compartir.