Nedar sense braços

A final d’agost estem ocupats desfent la maleta, emplenant rentadores i revisant el que s’ha fet malbé a la nevera, quan tornem a casa. I amb tot això no estem prou atents a la segona cita olímpica, els Paralímpics, enguany a París. Hi és possible nedar sense braços, córrer sense cames, anar amb bicicleta sense prou visió o encistellar anant sobre una cadira de rodes. Aquestes imatges es poden contemplar en un canal esportiu o en breus informacions televisives, però gairebé han desaparegut de les pàgines especials de la premsa escrita. Fet que trobo una desconsideració, ja que si és prou difícil competir en unes olimpíades, imaginem-nos com n’ha de ser amb certs impediments físics més o menys greus. Les hores que ocupen la nostra atenció certs personatges que pensen sense cervell haurien de ser substituïdes per aquests paraesportistes que són un exemple colpidor d’esforç i superació. Per cert, el medaller espanyol (amb nombrosa representació catalana) no va tan malament. Ja té 22 metalls a dos dies del final de la competició.